Alguns aspectes del desenvolupament capitalista actual
és un article de Antxon Mendizabal i Sagra López. Publicat en ALDARRIKA: Observant de prop a l'enemic. Dossier FMI, BM, GATT. Seminari Erandio 1,2,3 juliol 1994. Pp 3-17. Traduït per Alternativa Estel i publicat en català en la web de ENDAVANT.

1.- La contradicció entre el caràcter social de les forces productives i el caràcter privat de la propietat en el capitalisme.

La contradicció entre el caràcter social de les forces productives i el caràcter privat de la propietat en el capitalisme es tradueix en el funcionament d'una societat que no utilitza els avanços econòmics, tècnics i científics al servei dels interessos de la majoria social, sinó que al contrari els implementa en base als exclusius interessos privats dels detentors dels mitjans de producció. La dinàmica de funcionament implica ací:

L'agudització de les diferències entre el Nord i el Sud, reflectint una lògica que comporta el fort desenvolupament del món de la iniciativa i del benefici privat, conformant un Nord que es manifesta en el fort creixement d'algunes regions del planeta, i que serveix com a espai privilegiat del procés de concentració de capital (les empreses multinacionals) i del desenvolupament d'alguns sectors estratègics de l'activitat econòmica (bèl·lic, informàtica, aerospacial, etc.). A la seva vegada, la mateixa lògica d'un sistema econòmic que satisfà les "demandes" però no les necessitats socials, es tradueix actualment en processos de "exclusió" per a l'àmplia majoria de països que conformen el Sud del Planeta, o espill infernal on es reflexa el fort infradesenvolupament del món de les necessitats socials.

Així, les dades fredes demostren l'existència d'una bossa de pobresa de més de 1.200 milions de persones, mentre que es generalitzen els conflictes nacionals i les guerres de baixa intensitat en aquestes latituds, en una situació en què més de 3.500 milions d'habitants dels països pobres disposen d'un ingrés global inferior al de França. Així, el 23% de la població mundial pertanyent als països industrialitzats disposa del 86% del producte brut mundial, mentre que els més de 4.000 milions d'habitants dels països pobres han de conformar-se amb tan sols el 14% restant.

Les estadístiques reflecteixen també un món en què 14 milions de xiquets moren de fam, diarrea i desnutrició anualment; on en moltes regions del Planeta (Centre Amèrica, etc.) la majoria de la població està per davall de la meitat del llindar de la pobresa; mentre el món empra el 25% dels seus científics i investigadors en la indústria bèl·lica, inverteix en armament més de 1.000 milions de dòlars cada 12 hores (i això després la caiguda de l'Exurss) i projecta per a l'any 2.020 la implantació de bases de vida humana permanent al planeta Mart. (1)

L'agreujament general de les desigualtats socials, manifestada en les fortes divergències en el nivell de vida d'un món en què el 20% més ric té un nivell de renda 150 vegades superior al 20% més pobre (2); en el desenvolupament de l'economia dual, consolidant grans diferències en l'interior de cada país, de manera que un grup minoritari (a vegades un reduït nombre de famílies) controla el fonamental de l'economia del país, gestiona els recursos existents i absorbeix una gran part de la renda disponible; en l'augment de l'exclusió econòmica i social, coherent amb un Mercat de Treball marcat per l'atur estructural, el procés de desmembrament sociològic de la classe treballadora, la consolidació de la precarietat laboral, la crisi de l'estat assistencial, la hiperexplotació, el desenvolupament de l'economia submergida, la dislocació de la família i la ruptura dels mecanismes tradicionals de solidaritat; en l'agudització de la contradicció entre la ciutat i el camp, de manera que els ingressos i salaris mitjos en el món rural són moltes vegades un 30% o un 50% inferiors als existents en el món urbà i en l'agudització de les diferències entre l'home i la dona, reflectint un món global en el que les dones proporcionen els 2/3 del total d'hores treballades i produeixen el 44% dels articles alimentaris, mentre reben només el 10% dels ingressos i posseeixen el 1% de les propietats (3).

El problema del deute extern, que s'ha generat a mitjans dels anys 70, quan com a conseqüència de la combinació de la recessió productiva, la crisi del sistema monetari internacional, i la pujada del preu del petroli apareix un fort excedent de dòlars, eurodòlars i petrodòlars que no troba expectatives rendibles d'inversió en el Primer món i es canalitza cap al Tercer món en forma de crèdits massius i barats. S'origina així una onada de fortes inversions en el Tercer món, faltats de criteris i realitzades amb absència de control, que en la seua major part van ser destinades a sostenir règims dictatorials, repressions militars, despeses sumptuoses i grans obres d'infrastructura que tenien molt poc que veure amb les vertaderes necessitats socials d'aqueixes poblacions.

A començaments dels anys 80, la reducció dels ingressos dels països en vies de desenvolupament, provocada per l'esgotament del procés exportador i l'increment del preu de l'energia que han de pagar, es combina amb l'increment dels pagaments que han de realitzar aqueixos mateixos països com a conseqüència de la revaluació del dòlar i els increments de la taxa d'interès (derivats de la política d'oferta del president Regan que finança el dèficit fiscal amb emissions de Deute Públic), convertint el deute extern en una realitat impossible de ser resolta i que estrangula els projectes de desenvolupament.

El deute extern dels països en vies de desenvolupament s'ha duplicat en els últims 10 anys abastant la suma d'1,34 bilions de dòlars i ha obligat a aquests països a reembossar prop de 140.000 milions de dòlars, només en qualitat de pagament d'interessos, destinats als bancs creditors dels països del Nord; desviant així uns recursos vitals per al desenvolupament d'urgents necessitats socials als països pobres. Amèrica Llatina és el continent més endeutat del món en valor absolut, amb un deute total de 460.000 milions de dòlars que obliga a destinar un 40% de les exportacions del continent per al pagament del deute. Tot i això, l'Àfrica Negra, amb un deute global de 150.000 milions de dòlars, té el major deute relatiu del Planeta, ja que les seves dèbils economies no tenen la mínima capacitat de reembossament per a resoldre-la (4).

El cost social dels programes d'ajust derivat d'una situació en què els bancs comercials del Nord (davant de la imminència d'una situació de fallides per no poder realitzar els seus Actius ) recorren a l'autoritat monetària mundial en la matèria, el Fons Monetari Internacional, perquè imposi la seua autoritat, creant les condicions economicopolítiques que possibiliten recuperar els préstecs concedits.

La recepta mundial de les polítiques d'ajust del Fons Monetari Internacional consistent en la devaluació de la moneda nacional, la reducció dels nivells salarials, la retallada de les despeses socials i l'eliminació moltes vegades dels subsidis a l'alimentació, va provocar un enorme empobriment de les classes populars dels països deutors, que financen així el deute contret per les seves elits dominants. En aquestes condicions, desapareix la demanda interna dels països en vies de desenvolupament i les empreses multinacionals deixaran d'invertir en els seus mercats.

Els límits del procés són evidents. En primer lloc és necessari considerar els límits econòmics derivats de la contradicció d'interessos existent entre els bancs comercials, que centren la seua política a cobrar el deute, i els productors del Primer món, que necessiten el desenvolupament d'aquests mercats per a reubicar els seus productes (caldria considerar també ací els límits derivats de la necessària estabilitat del Sistema Monetari Internacional). En segon lloc és necessari considerar els límits polítics provocats pel fort agreujament de la pobresa en aquestes latituds i expressat en les explosions socials que a Brasil, Panamà, Sant Domingo, Caracas, Buenos Aires, El Caire, Tunis, Casablanca, etc. han delimitat l'horitzó de què estan disposats a suportar aquestes poblacions (5).

El desenvolupament de les grans megaciutats, principalment en el Sud del Planeta, produïdes com a conseqüència de la imposició del model de desenvolupament del Nord al conjunt del Planeta i de la desestructuració i destrucció de les economies perifèriques i locals, que han provocat enormes fluxos immigratoris, reunint enormes masses de població en espais reduïts, que estan a la base dels processos de hiperurbanització que concentren poblacions urbanes per damunt dels 10, l5 i 20 milions d'habitants en ciutats com Mèxic (20,2), Tòquio (18,1), Sao Paulo (17,4), Nova York (16,2), Xangai (13,4), Els Àngels (11,9), Calcuta (11,8), Buenos Aires (11,5), Bombay (11,2), Seül (11), Pequín (10,8), Rio de Janeiro (10,7),etc. i que configuren cinturons perifèrics humans faltats de treball, mitjans de vida i serveis mínims, convertint aquests espais en urbs de difícil governabilitat (6).

La creixent autonomització de l'economia financera respecte a l'economia real, reflectida en el que s'ha vingut a denominar com la bombolla financera i que representa la lògica del capital, que circula lliurement en funció dels tipus d'interès, les polítiques fiscals, les perspectives de creixement o els rumors i es desplaça dels mercats de divises als mercats de valors (i viceversa), buscant el benefici fàcil (que permet comprar i vendre sense tenir) i depositant en mans de particulars fabuloses sumes de capital (procedents de dipòsits bancaris, fons d'inversió, fons de pensions, etc.) que tenen capacitat per a modificar les relacions d'intercanvi mundial.

Així, les recents borrasques monetàries que han afectat el Franc francès, la Lliura esterlina, la Lira italiana i més recentment al dòlar (neutralitzant les accions empreses per les banques centrals dels seus respectius estats) s'han degut en gran part a l'extraordinari desequilibri existent entre, per una part, l'amplitud dels capitals-diners flotants i, per una altra part, les reserves de canvi dels bancs centrals europeus. L'enorme amplitud dels capitals descrits es precisa quan observem que les transaccions d'aquest capital als mercats de canvi en només un dia laborable s'eleven a 900.000 milions de dòlars, la qual cosa equival al volum anual del comerç mundial i a tres vegades les reserves de canvi de les 7 principals potències industrials.

A la reunió celebrada pel G-7 a primers de juliol del present any a Nàpols, el primer ministre italià va afirmar que en l'actualitat existeix "una distància entre l'economia real i els mercats" i va reiterar la convicció entre els líders del G-7 que els grans volums monetaris que es mouen diàriament en tot el món sobrepassen la capacitat d'intervenció dels bancs centrals en defensa de les monedes. En coherència amb allò que s'ha manifestat va desestimar l'eficàcia d'una intervenció concertada dels bancs centrals dels països del grup en defensa del dòlar.

Cal recordar ací que aquest greu problema de l'especulació immobiliària i borsari està en la base del crash de 1.987. Per aquesta raó els capitals-flotants s'han desplaçat progressivament cap als mercats de canvi i les decisions monetàries del 31 de juliol de 1.993 augmenten de nou els riscos dels especuladors i provoquen el seu progressiu retorn a la borsa. A Nova York, Londres, Frankfurt, Tòquio, etc. els cursos de les cotitzacions pugen acceleradament, però de nou, aquest creixement no correspon a un creixement en les mateixes proporcions de la producció (7).